L’ombra eterna dels royalties

Quaranta anys després de la seva dissolució, The Police continuen essent notícia. No pas per una reunió improbable ni per un nou disc, sinó per un conflicte latent i gairebé interminable: els drets d’autor i la distribució dels ingressos generats pel seu llegat. Andy Summers i Stewart Copeland fa anys que arrosseguen la sensació que la seva aportació no ha estat reconeguda econòmicament de la manera justa. Al centre de la polèmica, Sting, l’autor principal i posseïdor de la majoria dels drets editorials.

La qüestió clau és senzilla de formular però difícil de resoldre: qui té dret a cobrar i en quina proporció? La indústria discogràfica distingeix entre drets de composició —que corresponen a l’autor o autors d’una cançó— i drets d’enregistrament, vinculats a l’execució i a les gravacions originals. Sting, com a compositor gairebé exclusiu de la discografia del grup, concentra la major part dels ingressos editorials. Summers i Copeland, en canvi, reben fonamentalment royalties d’intèrprets i una part proporcional de les vendes d’àlbums, molt inferior al que genera la composició mateixa.

El cas paradigmàtic és “Every Breath You Take”, publicada el 1983. Es tracta d’una de les cançons més radiades de la història i encara avui aporta ingressos milionaris gràcies a emissores, streaming i llicències audiovisuals. Les xifres exactes són opaques —ni editorials ni discogràfiques publiquen dades oficials—, però diverses estimacions independents situen els ingressos acumulats entre desenes de milions de dòlars i, en alguns càlculs més expansius, per sobre dels cent milions des de la seva estrena. El que sí és indiscutible és que aquests diners van majoritàriament a Sting, com a únic autor acreditat, mentre que Summers i Copeland en perceben una fracció molt inferior malgrat haver contribuït decisivament a l’arranjament i al so de la peça.

Aquest desequilibri alimenta el malestar. Els companys de Sting argumenten que el so del grup no era fruit d’un sol individu, sinó del diàleg creatiu entre tres personalitats. Si bé Sting era el nucli melòdic i líric, l’arranjament i la identitat sonora eren col·lectius. En canvi, les regles legals premien l’autoria registrada, no l’ecosistema creatiu. Així, Summers i Copeland cobren menys del que molts considerarien “just”, i això ha estat motiu de disputes judicials i privades des de fa dècades.

El litigi no és lineal: hi ha períodes de calma i reconciliació parcial —com la gira mundial de 2007-2008, una de les més lucratives de la dècada— seguits de noves tensions quan tornen a aflorar els números. De fet, el rerefons és una pregunta de futur: caldria redefinir el sistema de repartiment de royalties perquè reflecteixi millor el paper creatiu de tots els membres d’una banda? O és Sting qui simplement ha jugat les cartes amb més habilitat contractual?

El que sembla clar és que la disputa no s’acabarà aviat. Els catàlegs musicals continuen essent mines d’or en l’era del streaming, i qualsevol acord o desavinença té traducció immediata en milions. Mentre Sting consolida la seva imatge d’autor indiscutible i empresari astut, Summers i Copeland mantenen viva la reivindicació d’una obra compartida que els hauria d’haver assegurat un retorn més equitatiu.

The Police, que van cantar “Can’t Stand Losing You”, viuen avui atrapats en un altre tipus de pèrdua: la del consens sobre el valor real de la seva pròpia música.